Dilluns proppassat dia 15 es celebrà el traspás a la Generalitat de Catalunya de l’administració de les Residències que fins aleshores es feia sembla

VINT I CINC ANIVERSARI DE L’ICASS.



Dilluns proppassat dia 15 es celebrà el traspás a la Generalitat de Catalunya de l’administració de les Residències que fins aleshores es feia sembla que desde Madrid. Molt ben organitzat. Amb anterioritat havien gravat un video amb unes entrevistes a diferents residents d’algunes Residències en les que expresarem la satisfacció d’estar en una residència i l’encert de l’existència de les mateixes, fent constar, tal vegada, el perill de que amb l’actual política de convertir-les en assistides es malmetés i dessaparegués la qualitat de vida que encara es gaudeix en les que i restem alguns més o menys vàlids però que al anar envellint i no ingressant només que avis/es amb al grau de dependencia les perspectives son espaordidores.

A l’acte i havia tot un públic de gran gala. Tota la historia de l’ICASS en cossos humans. Conseller i Conselleres, Directors i demés membres que havien passat per la Conselleria. Al Conseller Comes que va fer possible el meu ingrés a una Residència sense divorciar-me. Primer em deia que la Flora , la meva esposa, si però que jo no, que estava massa be. Vaig aprofitar per regalar-l’hi un exemplar de la “REFLEXIO.....” i vaig dir-li: si el llegeisses t’hi trobaras en el text i amb les Conselleres, en especial les darreres vaig aprofitar, --potser inadequadament pel moment --. Però quant em brindarán un moment adequat? I el tema está que crema. Pels que no ho coneguin. Fa gairebé quinze anys vem entrar amb la meva esposa, Flora, en portavem ja dotze anys d’Alzheimer, - dic portavem ella de malalta, jo de cuidador exclussiu, -no tenim fills -, entrarem a n’aquesta Residència de Mataró, ja no podiem continuar, i allò fou iniciar una nova vida i tots dos junts. Ara veig ingressos que un entra i l’altre conjugue ve cada dia les hores que pot, doncs consideren que está massa be per poguer ingressar. I un s‘en va mig plorós perque ha de marxar i l’altre es queda plorant perque no enten el que passa. Tot s’intenta justificar otorgant el dret a residència nomes al molt depenent i aquí apareix la paura, l’apiconadora aixafant tota possibilitat de benestar. Tota perspectiva de qualitat de vida. Si els que estem dins anem envellint, gràcies a les pastilletes allargant el temps d’envelliment, mes no evitant,-l’ho, i tots i totes les que ingressen ho fan en les condicions que per decret està marcat perdran sentit la Residència adecuada que demana el Professor Sampedro, o allò tant bonic de vida als anys i amb dolor adqueriran plena actualitat el sentit de pretanatori que vaticina l’Ignasi Riera, o el parquing de cadavers vivents que preveu l’antropoleg Manuel Delgado. Podriem allargar molt la llista, amb noms i cognoms. Si algú hi te interes estan a llur disposició. Ara el que més voldria intentar es demostrar la falsetat del mite antiresidències. Per la meva situació en aquesta casa, a casa meva, tinc molt tracte amb gent gran de fora i puc dir i dic que raro es el dia que algú no em pregunta que ha de fer per poder ingressar i si es molt difícil. Diu la Consellera que el que fan cas es de les enquestes. Precaució amb les enquestes. S’ofereix: sols a casa, mentres pugui. Amb la familia, mentres pugui. En pisos tutelats, mentres pugui. Centres de dia, mentres pugui. Els que es quedin pel camí: sort. Però tots els altres que sembla que es gran majoria a acabar a una Residència. I tots aquests son dels que en l’enquesta sortia que no volien Residència. Ja ens han destarotat els calculs de les places necessaries que sumades al vintitants per cent que en l’enquesta ja demanen plaça no savem on anem a parar, sense sumar res nomes els de l’ùltima enquesta ja anem als tres cents mil. Amb una enquesta ambigua i força capciosa també ens porta a la conclusió que fan falta ja molts milers de places residencials i perque siguin adequades, com diu el Professor José Luis Sampedro, s’ha de comtar amb molts semivàlids dels que com la mateixa Conselleria reconeix estan als limits de la pobresa i no poden menjar sempre que tenen gana i acceptant que tots i totes no voldrien Residència,- de moment – es podria fer una acció de justicia social jo diria que triple: els que estan malament al carrer, amb necessitats, a la Residència , encara que estiguin mig vàlids. Aquest nombros grup amb la seva sola presencia ajudaria a cambiar l’ambient , l’atmòsfera, la perspectiva de les Residències i especialment dels residents, i tercer, no puc dubtar que ensems ajudaria a fer reapareixer la bona consciència i satisfacció de deure complert als politics que prenguessin tals desicions i les posessin en marxa.

Nomes un recordatori: Diners sempre n’hi han en el lloc de l’armament.
Romuald Grané