Aquesta lluita sindical afectava tant homes i dones, perquè ambdós gèneres treballaven al tèxtil.

Una plaça a Josepa Agramunt, la Pepa Maca", article de Josep Puig i Pla.



L'escriptor mataroní escriu a 'capgros.com' (25.3.2009).


Entorn al Dia de la dona el Ple Municipal de Mataró va aprovar dedicar una plaça a una dona; en aquest cas, a una treballadora i lluitadora sindical. Ha estat una bona notícia esdevinguda el 5 de març.

Amb el motiu de “la Pepa Maca” era molt coneguda en el tèxtil mataroní Josepa Agramunt i Costa, treballadora de Can Minguell. Tingué un paper capdavanter en les vagues del sector dels anys 1945 i 1946. La primera va ser una vaga de braços caiguts que van fer les dones; per tant, sense abandonar el lloc de treball. Així els homes que ja estaven més fitxats no es comprometien. A causa dels baixos salaris i l´alt cost de la vida havien demanat augment de sou i van obtenir 75 pessetes mensuals, afegides al sou. Va ser la vaga dels “quinze duros”.

En ser retirada aquesta paga al cap de tres mesos, es tornà a la vaga. Els treballadors i treballadores de tot el tèxtil i del ram de l´aigua es concentraven cada dia a la Rambla i plaça de Santa Anna, impedint la circulació de vehicles. Començà el 23 de març i acabà el 26, aquests dies fa 63 anys.

Davant l´actitud dels manifestants -i la intervenció valenta i decidida de Josepa Agramunt- el capità de la Guàrdia Civil obligà els patrons, davant de l´alcalde, a fer efectiu allò que havien promès. A més, van obtenir l´alliberament dels quatre líders detinguts, que havien estat traslladats a Barcelona. Allí la policia els va dir que com que tot estava tan ben organitzat no podia ser obra de les dones (moltes de les quals eren analfabetes) i que hi devia haver els homes al darrere.

L´historiador Ricard de Vargas-Golarons, que ha qualificat aquest fets d´extraordinaris, va dir de la Pepa Maca que fou “gran animadora d'aquesta vaga, i dona valenta, enèrgica, amb bons dots d'oratòria, afiliada a la CNT”. L´advocat Albert Fina, que regentà un bufet laboralista a Mataró, a les seves memòries (“Des del nostre despatx”, 1978) la va descriure com “una donassa extraordinària que tenia a la vora de seixanta anys i era molt popular entre les seves companyes”.

Aquesta lluita sindical afectava tant homes i dones, perquè ambdós gèneres treballaven al tèxtil. En altres llocs i circumstàncies les dones a vegades havien donat suport a les lluites o reivindicacions dels homes. En canvi, el fet a la inversa no era gaire habitual; en aquests casos deien que eren “coses de dones”.