Els avis que mantenim una bona relació amb els néts els ajudem a créixer com a persones, sobretot si sabem donar-los l’amor

PUNT D’OPINIÓ
2 d’abril de 2009

AVIS VOLUNTARIS

Amb motiu del dia Internacional del Voluntari, el 5 de desembre, va sortir als mitjans de comunicació que a Espanya hi ha un milió de voluntaris, persones que treballen desinteressadament pel altres. De ben segur que dins aquest grup prou important, hi compten els que fan algun servei d’aquest tipus a entitats com: Càritas, Mans Unides, Unicef, Creu Roja, etc..

Però en aquestes dades, penso que s’hi ha d’afegir la gran quantitat d’avis i d’àvies que també treballen de manera desinteressada i molt enriquidora. La seva ajuda és molt valuosa per a les famílies en la difícil conciliació de la vida laboral i familiar. Ho deia fa dies en una altre editorial a aquest mateix programa: “Als carrers de les nostres ciutats i als mitjans de transport, així com a les portes de les escoles, veiem molts nens i nenes amb les seves carteres escolars donant la mà a l’avi o a l’àvia.” .

Què bonic és sentir una conversa entre un avi i un nét, a la sortida de l’escola, per exemple; parar atenció en les explicacions del nin sobre qualsevol cosa que ha descobert aquell dia i fixar-te amb la paciència en que l’escolta l’avi, i si a més, pots sentir els comentaris que aquest l’hi fa, valent-se de la seva experiència per tal d’ajudar-lo a entendre millor allò que és nou per a ell, us asseguro que restes bocabadat

Ser avi és un gran do de Déu, i exercir d’avi, dóna molta felicitat. Generalment, els nets s’entenen molt bé amb els avis i entre ells s’estableix una relació especial d’estimació que enriqueix tant els néts com als avis. Moltes vegades els avis passen més temps amb els néts que el que varen dedicar als seus fills, perquè ara disposen de temps i abans havien d’estar pendents del treball i de la casa.

Tots els psicòlegs estan d’acord en el fet de que els millors cangurs són els avis. El millor substitut dels pares són uns avis afectuosos. Ara be, els avis han de tenir molt clar quin és el seu paper. Han d’evitar voler fer de pares. Els pares són la família directa i els primers responsables de l’educació dels seus fills i els avis han d’acceptar aquesta norma, que és essencial per la bona harmonia de les relacions entre ells. A alguns avis, però, els costa bastant acceptar les normes que posen els pares a l’educació dels fills.

Si bé es veritat que els pares han de passar el màxim de temps amb els fills, compartint els treballs de l’escola, els jocs, educant amb l’exemple, i explicant-los coses de l’avui i del demà, també ho és que els petits han de saber d’on vénen i conèixer les arrels familiars, i això ho faciliten els avis, que parlen del seu temps, dels besavis, assegurant així el coneixement i el contacte amb les diferents generacions.


Els avis que mantenim una bona relació amb els néts els ajudem a créixer com a persones, sobretot si sabem donar-los l’amor rebut dels grans. Hi ha coses, com la manera de viure, que s’aprenen a casa: estimar, perdonar, compartir, el do de la família, la llibertat.....

Pedagògicament parlant, la presència dels avis també és important perquè així els petits aprenen més bé què significa ser “fills” . Quan veuen els seus pares fer de fills, comprenen què vol dir: respecte i agraïment.

Sí, som avis quan som capaços de transmetre als néts les nostres vivències, les coses rebudes de la gent gran i els hi deixem la nostra marca.

Aquesta feina que fem té un premi: un premi tan valuós que no es pot pagar amb cap de les monedes. “UN SOMRIURE, UN PETÓ, UN “

Le doy las gracias ha este amigo por este punto de opinión tan acertado un saludo Antoni