Els pedagogs diuen per això, que val més permetre a un nen que de tant en tant trenqui algun plat i després ensenyar-lo a recollir-ne els trossos, per

PUNT D’OPINIÓ
4 de Juny de 2009


APRENDRE A EQUIVOCAR-NOS

Una de les virtuts-defecte més qüestionables és el perfeccionisme. Virtut, perquè evidentment ho és, tendir a fer-ho tot perfecte. I és un defecte perquè no compta amb la realitat: perquè en aquest món la perfecció no existeix, els fracassos són part de la vida, i perquè tot el que es mou s’equivoca alguna vegada.

Els perfeccionistes són, sens dubte, gent estupenda. Creuen en la feina ben feta, es lliuren apassionadament a fer les coses bé i, fins i tot, arriben a fer magníficament la major part de les tasques que emprenen. Però, també son gent que viuen tensos. Es tornen cruelment exigents amb els que no són con ells. I pateixen espectacularment quan arriba la realitat i veuen que moltes de les seves obres ( tot i el seu interès), es queden a meitat de camí.

Per això penso que una de les primeres coses que ens haurien d’ensenyar de petits és a equivocar-nos. L’error, el fet de fallar, és part inevitable de la condició humana. Fem el que fem sempre hi haurà un coeficient d’error en les nostres obres. No podem ser sublims a totes hores, inclòs el geni més genial s’equivoca.

Com deia Maxwel Brand, “tots els infants haurien de créixer amb la convicció que equivocar-se no és cap tragèdia ni cap catàstrofe”. Per això, el que és important no és quins errors fem, sinó com ens en refem. Ja que el més difícil no és no caure mai, sinó saber-nos aixecar i continuar el camí. El mateix autor diu: que li fa molta por l’educació perfeccionista. Els nens així educats, quan tenen un problema queden enfonsats durant molt temps. I un percentatge, que no és petit, d’amargats d’aquests món sorgeix del clan dels educats per a la perfecció.

Els pedagogs diuen per això, que val més permetre a un nen que de tant en tant trenqui algun plat i després ensenyar-lo a recollir-ne els trossos, perquè “val més un plat trencat que un nen trencat”. Certament, ningú podem dir que no hem trencat mai cap plat. Encara no ha nascut mai cap geni que no fracassi en alguna cosa.


Davant d’aquesta evidència hi ha dues maneres d’enfocar el tema. Aquell que sap treure força dels errors i aquell altre que dels errors només en treu amargura i pessimisme. I seria bo educar els joves en la idea que no hi ha cap vida sense problemes, però el que hi ha en cada home i dona és la capacitat per superar-los.

Realment, no val la pena plorar per un plat trencat. En comprem un altre i ja està. El que és greu és quan a causa d’un afany de perfecció impossible es trenca un cor. Perquè d’això al mercat no hi ha recanvi. El més important a la vida no és fer sempre el que és correcte, sinó estimar. L’excel•lència no està en la competitivitat (ser més que els altres), sinó a donar el millor de nosaltres mateixos. Sapiguem compartir, més que competir. Siguem creatius, amb somnis i il•lusions, amb solidaritat, amb perdó. I quan la cosa no ha anat bé aprenem a rectificar, tornem a començar.
gracia Antoni me ha gustado mucho el escrito un saludo de tu amiga Encarna