Romuald Grané. Mataró, 30 de maig del 2009

REFLEXIONS pel BUTLLETI REVIURE

Juliol 8, 2009 per Romuald grane

Estava previst que aquest escrit seria per comentar les darreres intervencions sobre l’any
PER LA PAU I EL DESARMAMENT, que estigueren magnífiques i per anunciar la del juny que serà a càrrec de la jove i ja veterana historiadora QUERALT SOLÉ , autora de llibres referents a les presons de Franco i de la repressió antifranquista, que serà molt documentada i professional. Explicat amb el seu saber dir.
Però també volíem comentar diferents aspectes de la ben muntada FESTA MAJOR, mes es a conseqüència del darrer espectacle que sorgeix una anècdota, una vivència, que per la seva importància i profunditat em sento obligat a variar el sentit i anàlisis de l’article, que tot seguit os explico. Deixarem com a cosa sabuda i admirada diguem que la part artística i passem a l’anècdota:Al acabar i en plena eufòria d’aplaudiments, s’acosta un amic, que no es resident, però conviu molt la marxa de la casa i amb un gran esperit clarivident, com es podrà deduir per les seves sentides paraules i em diu amb la veu marcada per l’emoció i els ulls guspireja’ns pel mateix motiu , i diu… Es clar, amb un personal així, es natural que tots estigueu tant contents, tant be, gairebé feliços. — Es referia als i les residents.– Una gent, no professional de l’escenari , que es capaç de tirar-se al mar sense xarxa, d’una manera integral, sense reserves, en que els veus que per a ells, per a elles, en aquell moment ja es podria acabar el mon, doncs el seu objectiu, -i l’estant assolint en aquells instants d’una manera palpable, indiscutible, – de fer feliços als avis/es, de proporcionar-los uns moments d’alegria i plaer es tot el que anhelen. Ni els preocupa pensar si seran compresos. Tenen molt a dins del seus sentiments la seguretat de l’estima dels avis en la immensa majoria. No podem ignorar que estem dins una aurea d’espiritualitat. En aquells moments el que compta son els sentiments, l’amor entre els humans. L’estima més profunda.
Interpretava l’amic, i jo plenament d’acord, que quant les persones poden arribar a n’aquells nivells d’elevació, difícilment pot tractar-se de persones de les que en diem de dues cares. Es temptador caure en la personalització i comparar noms i actuacions, mes jo crec que ens hi perdríem. Els que tota la nostra fe, la tenim en l’esser humà, com a creador de totes les perfeccions i –perquè no?- també del contrari, ens adonem de l’importància de crear les circumstancies adequades a l’entorn, perquè cada u pugui desenvolupar i posar de manifest les seves característiques positives. Es quant ens trobem en aquells metafísics instants en que si
realment existeixin Deus caldria filar prim per tal de distingir els Deus dels humans i ven segur que instants així es quant han fet dubtar a alguns filòsofs de qui a fet a qui, si Deu a fet a l’home, no sabem per quin motiu, o be l’home a creat la figura divina quant s’ha sentit tant elevat, tant enaltit. Teníem damunt l’escenari uns essers senzills, més aviat imbuïts d’una profunda humilitat, encara que en aquells moments pogués semblar el contrari. Tant sols aquesta profunda i reial humilitat fa possible, que en qüestió de segons aquella aparent, però amb fonament, deesa, de damunt l’escenari es converteixi amb una abnegada cuidadora d’un avi o avia gemegosa que no sap que desitja, -o necessita més,- si acabar de patir, o intentar refer-se una mica dins el seu mon massa obscur. I aquella deesa que fa uns moments la fet vibrar i riure, des del escenari, ara ha d’intentar fer una mica de llum dins la foscor de l’avi des d’un altre perspectiva, dun altre extrem del camp de joc.
I aquí es on l’amic ha sapigut discernir la dualitat de personalitat que tal vegada alguns dels propis interessats no ho han copsat amb prou profunditat
Sense lloc a dubtes, aquella global i brillant actuació, que no perseguia altre objectiu que distreure i fer passar una bona estona d’alegria i plaer, objectiu assolit plenament, ens ha posat de manifest amb més intensitat de la que coneixíem, la importància de les diguem activitats col•laterals per magnificar la professió geriàtrica, endolcint i suavitzant l’allargament de l’existència que les pastilletes sembla que no preveuen fi
Es evident que per arrodonir l’escrit i fer-lo més intel•ligible caldria aplicar-li excepcions que tal vegada ens ajudarien a justificar regles. Caldria matisar molts punts, ja que està clar que no estem tant sols entre el blanc i el negre i no es que menystinguem el concepte ja que no defugim dedicar-hi algun comentari més endavant. Però si que encomanada l’emoció de l’amic i amb una mica de precipitació, doncs la majoria ja sabeu que emprenc viatge pràcticament en quant acabi l’escrit .
Mercès en abundància per a tothom.
Mataró, 30 de maig del 2009
Romuald Grané.
Es una gran persona a la que yo aprecio mucho. Ya me gustaría a mi a su edad tener esa mente tan clara, que siempre sabe lo que dice. Gracias por haber tenido la oportunidad de conocerle.
Un saludo de su amiga Encarna